Posada en marxa

Aquestes dos últimes setmanes hem continuat fent el projecte.

Hem estat fent la part més dura del treball que és la teòrica que compren els següents apartats: descripció, justificació, destinataris, objectius i organització i metodologia.

Després hem començat a fer una plutja d'idees d'activitats que podiem porta a cap per al projecte, per tant, per posar-nos en situació decidirem realitzar algunes de les acitivtats que havíem plantejat per veure com seria desenvolupar-les en un ambient real.

Ho ferem al col·legi Maria Auxiliadora de Sueca durant els dies 27 de novembre i el 4 de desembre.

El que volíem aconseguir a l’hora de dissenyar aquesta intervenció era visibilitzar els valors,com són la inclusió social, la igualtat, el respecte i l’empatia en els menors, cap als col·lectius LGTBI, diversitat funcional i diferents grups ètnics. Per a això, pensarem en realitzar les següents activitats:

El primer dia que anarem ferem la presentació i distenció, la dinàmica “CAMINA COM PUGUES” i la dinàmica “CIRCUIT A CEGUES”.

En la presentació el que preteniem era donar-nos a conèixer, conèixer nosaltres també l’alumnat en qui anavem a tractar, per a així poder crear un vincle entre el grup i nosaltres. Al mateix temps que intentavem alliberar tensions de la situació del primer moment i trencar el gel.

En aquest punt, aconseguirem el que preteniem, ja que la notícia de realitzar aquestes dinàmiques els feia eixir de la rutina diària a l’escola i ho reberen amb molta il·lusió i entusiasme.

La primera dinàmica que realitzarem va ser “CAMINA COM PUGUES”. Sabem que és molt difícil caminar en línea recta sense veure res, a més, nosaltres mateixa ho havíem intentat prèviament, i ens havia resultat fallit, per això decidirem que seria interessant que l’alumnat poguera posar-se en la pell d’una persona cega a partir d’aquesta pràctica.

A primera vista, a l’alumnat li pareixia una tasca fàcil, i es “burlava” del/a company/a que ho estava fent, però en el moment que ho feien, vegeren la gran dificultat que tenia una tasca que pareixia tant senzilla. Quan acabaven el recorregut, i veien la línea que havien fet, se n’adonaven i s’asombraven de que no havien fet el trajecte en línea recta. 

Així, pogueren reflexionar, que si ells/es no havien pogut caminar 6 metres en línea recta, com seria la vida per a una persona que no pot veure mai res del que hi ha al seu voltant.

La segona dinàmica va ser “CIRCUIT A CEGUES”. El que desitjavem era complementar l’activitat anterior, però amb un poc més de dificultat, ja que els posavem un circuit amb conos, però tenien l’ajuda d’un bastó. La idea era recrar el dia a dia d’una persona cega a l’hora de realitzar les seues activitats quotidianes.

El resultat que tinguerem de l’activitat va ser satisfactori, durant la dinamica poguerem observar diferents aspectes:

En un primer moment, la nostra idea era que intentaren fer el recorregut sols amb l’ajuda del bastó, i així ho explicarem, i molts dels/es alumnes ens preguntaven si podien fer-ho acompanyats/es d/algun/a company/a. Ens negarem, ja que volíem que experimentaren la sensació d’anar sols/es, que es com sol anar tota persona. Però una vegada havien fet totes les persones el recorregut sols/es, deixarem l’oportunitat de que anaren acompanyats/es. Vam veure, que en aquest segon recorregut, es sentien més còmodes i segurs, ja que en el primer, anaven sols/es i no tenien seguretat en si mateix.

Una vegada feta l’activitat, ens van dir com s’havien sentit durant el recorregut, digueren sentiments com: inseguretat, por, etern.. Reconegueren que la vida d’aquestes persones havia de ser molt dura perquè ells/es durant pocs minuts ho havien passat realment mal, i no s’imaginaven com podia ser tota una vida.

Al final de la vesprada, quan ja estavem finalitzant la sessió, ferem una xicoteta reflexió perquè ens digeueren que els havia paregut la nostra intervenció. Reberem comentaris positius, que ens animaren a continuar la tasca.

Per la nostra banda, ens quedarem amb una sensació reconfortable perquè reberem molta més predisposició de la que esperavem. La seua actitud era receptiva i això va facilitar molt més la realització de les dinàmiques.

En la segona sessió, que fou una setmana després, tornarem a fer un joc de presentació i distenció, per tal de recordar els nostres noms, i que ells/es ens els recordaren a nosaltres i per tal de relaxar el moment.

La primera dinàmica va ser “PARELLA O AMISTAT?”. El que buscàvem en aquesta dinàmica era que reflexionaren sobre que no s’ha de jutjar a les persones sense coneixer-les abans.

La reacció de l’alumnat va ser la següent: quan ixiren dos xics, la majoria dels xics digueren que havien alçat el cartell de parella perquè dos amics no podien fer-se mostres d’afecte. I la majoria de les xiques, alçaren el cartell d’amistat, perquè entre elles es més habitual mostrar-se eixe afecte. Quan ixiren les dos xiques, digueren la majora que era amistat, perquè veien bé que dos xiques es mostraren afecte. I quan ixiren un xic i una xica, tots digueren parella, perquè dos persones del sexe oposat no poden ser amics.

Per això l’alumnat alçà el full sempre dient que eren “parella” o “amistat”, deixant de banda l’opció “no sé”. Així, poguerem fer-los reflexionar sobre que no s’ha t’etiquetar a persones que no coneixen. A més, els ferem pensar sobre la temàtica de l’afecte, que no es una cosa de sexes.

Seguidament, ferem la dinàmica “NO EM TOQUES ELS OUS”. El que procuravem era seguir la línea anterior, no jutjar a les persones sense conéixer-les. 

Vam donar un ou a cada persona participant en la dinàmica i vam donar a cada xiquet i xiqueta la imatge d’una persona amb la descripció d’aquesta a la part de darrere i ells posaren en l’ou el nom de la persona de la imatge que tenien a les mans. Una vegada tenien el nom de la persona escrit a l’ou se’ls va demanar que el posaren o dins d’una safa on posa “sí” o dins d’una altra que posa “no”, després d’haver preguntat que si els voldrien com a amics. Una vegada els ous estagueren classificats en les dues safes cadascú agafà un ou, el que fora i se’ls demanà que el trencaren i el tiraren dins d’una safata. Finalment se’ls va fer la reflexió de que ara no es sap quin ou és quin i no sabiem quin estava en el grup de “sí” i quin en el de “no”, ja que per dins tots som iguals. 

Les persones que posaren el seu ou en la safata del “NO”, digueren que ho havien fet per la seua apariència física, i sentirem comentarios com: “per què poseu a moros”, “que li passa a esta dona, esque és molt lletja...”. Quan ja els teniem classificats, donarem l’oportunitat de si alguna persona desitjava canviar el seu ou de safata, ara era el moment. S’alçaren dos alumnes, una digué que volia posar el seu ou al “SÍ”, perquè si ella fora eixa persona no li agradaria quedar-se sense amistats, i l’altra, s’alça per fer el mateix, però perquè es sentia pressionada socialment, encara que ningú li va dir res, però nosaltres al veure-la dubtar, li diguerem que nosaltres no l’obligavem a res, ella era lliure, per tant, va decidir que l’ou es quedara en el “NO”.

Una vegada, tinguerem tots els ous trencats a la mateixa safata, els preguntarem “Ara qui és qui?” Pregunta a la que ninguna persona va saber respondre. Així, aprofitarem per a reflexionar que tota persona per fora és diferent, però per dins som iguals. 

Acabant aquesta activitat, s’acostava l’hora de l’acomiadament. 

Aquest dia se’ns va fer un poc més complicat, ja que les activitats en ous i en alumnes de 9 i 10 anys es feia arriscada. Però en general, la nostra intervenció va arribar a l’interior d’aquesta classe.

Per tant, després d’aquestes dos sessions i degut a l’impacte que havíem causat en l’alumnat, repartirem “UN TAPET UNA HISTÒRIA” a les tutores perquè el pugueren fer servir al menjador de l’escola tots els dies fins a final de curs, amb la finalitat de crear una continuitat amb els valors que hem estat treballant.

Ens ha agradat molt portar una part de les activitats a la pràctica, ja que pensem que ens és útil per a afavorir la nostra formació, ja que en acabar la carrera eixirem al món laboral i haurem de ser capaços de portar a cap allò que escrivim a un paper.